LA CULTURA EN TEMPS DEL COVID
“CULTURA SEGURA” ha sigut la frase amb la qual l’univers de la cultura ha intentat fer veure que totes i cadascuna de les activitats artístiques que s’han pogut realitzar des del començament de la pandèmia han complit amb totes les normatives de seguretat imposades per les autoritats. De fet, segons les dades, ni als teatres ni als cinemes s’ha donat cap cas de contagi des de la desescalada iniciada al mes de juny. Més aviat, tot el contrari. La pròpia estructura d’aquests espais, així com l’extrema responsabilitat dels professionals que allí treballen, garanteix la impossibilitat de qualsevol mena de contagi.
Recordem, una vegada dit això, les paraules emeses per Fernando Simón el mes d’octubre passat: “La gente, una vez que va al teatro, no se recoge directamente en casa. Se van, se juntan, hablan, se van a los bares, etc. Eso interesa no favorecerlo”. Dir aquesta barbaritat és desconéixer per complet la pròpia naturalesa de qualsevol activitat cultural. I, per desgràcia, la lamentable gestió dels sectors polítics ha acabat per focalitzar una part de les responsabilitats en el món de la cultura.
El tancament dels cinemes i els teatres en nombroses ciutats (els Lys i el Cine Club Babel a València, per exemple) i la suspensió de tot acte cultural ací a Cullera demostren, clarament, que no interessa mantindre viu un dels sectors més fràgils i més importants de la societat. Un sector tan necessari (i més en aquests dies de semiconfinament) que no es pot entendre una societat sense ell.
Si no hi ha cultura tots eixim perdent. Òbviament, la responsabilitat davant aquestes excepcionals circumstàncies sempre ha de ser prioritària. Però la responsabilitat de tots. Fa falta, de manera imprescindible, un pla de suport al sector. No únicament promeses, projectes o paraules buides de contingut (com està succeint amb altres ajudes com, per exemple, el tan renombrat Ingrés Mínim Vital que ha resultat, a causa del, pràcticament, inexistent nombre de persones que han pogut accedir a ell, una de les majors vergonyes d’aquest govern) sinó accions directes i funcionals. I no sols a nivell estatal. I, per descomptat, no sols per a amiguets.
La situació que s’està vivint en el sector és purament catastròfica. I la cultura cal cuidar-la. Protegir-la. No és una opció sinó una obligació que ha d’anar des del govern central fins al més xicotet dels pobles.
