Diu una màxima que ha d’estar prohibit el prohibir. Però es veu que amb nosaltres no es pot. Ens plouen pedres en forma de virus, de saturacions hospitalàries, de problemes econòmics, tancaments perimetrals… tot el que sabem, però sembla no ser suficient. La insconsciència d’uns quants la paguem totes i tots. Més restriccions, menys drets, retallada d’ingressos fins a l’extenuació, pujada d’impostos, etc. Per a què seguir amb una llista que podria doblar-nos l’esperança? Amb tot, no és prou. Pensàvem que allò de les festes il·legals sols passava a la televisió, que quedava lluny. I vet aquí que a casa nostra ja n’han trobat i desfet una. I la resta? Ens consta que al nostre poble se n’han fet unes quantes. Però com el riu que flueix. Cap denúncia, cap investigació. És això el què volem? Caminar amb por? Perdre-ho tot? Soterrar morts? O acàs la resta en importa un pimentó torrat i l’única cosa que ens importa realment és que no hi hagen Falles, festes o Setmana Santa? Tothom i totadona s’alarma en sentir que no hi hauran festes a Sant Josep. I què? Què és més important? La salut, diria una persona amb seny. Poca sirena sona quan les dades confirmen centenars de positius pel Covid a Cullera. Poca profunditat de mires.
I sí, ens importa que la gent no estiga treballant en l’hostaleria, en tallers de mestres artesans, etc. Però a la vegada, heu parat a pensar amb tota la gent que no podem treballar en el món cultural? S’han aturat tallers educatius i cursos, recitals poètics, música, concerts, el teatre està sota mínims… Què passa amb els actors, actrius, rapsodes, poetes, baixistes, guitarristes, tècnics de so i llum, escenògrafs, directors, regidors, estudis de gravació… i tantes altres professions vinculades a les arts escèniques, plàstiques, musicals i poètiques? Sols es parla del que a cadascú interessa. I ací rau el problema principal de l’espècie humana: l’únic important és el propi melic. L’ego és tant majúscul que la majoria no és capaç d’empatitzar amb les situacions que viuen altres persones. Ni polítics ni hostalers, ni esportistes, ni culturetes. Ningú. Vivim en el jo i jo i jo i jo més. Desgraciadament així sí que estem perdent el nord i, creieu-ho, no és solament per la pandèmia. Açò ja ve de fa temps.
Ja deia Pessoa que el poeta és un fingidor. També, però hi han fingidors que no són poetes. Van en Mercedes blancs i van a les fires del ramat.
