BALANÇ DE 2020 I DEL FUTUR
TONI, de 84 anys, segueix en la residència. No té família, ni altre lloc on anar. Per ara no han tingut ningun brot, una excepció. Així i tot, fa quasi un any que està confinat en l’habitació. Per la finestra veu la llarga cua de persones que cada dia acudeixen al banc d’aliments, i el bar del cantó tancat per les restriccions, i un parell de negocis que es traspassen.
L’acaben de vacunar. El sanitari li va dir: «Amb açò acabarem amb el pitjor any de les nostres vides». Toni va mirar amb benevolència al sanitari i va pensar que era encara massa jove per saber quin seria el pitjor any de la seua vida.
Toni va nàixer en 1936. Estudis indiquen que en 1939 la població d’Espanya era de 750.000 persones menys que si no hi haguera hagut la Guerra Civil. I no sols es comptem els caiguts en combat o en les represàlies, sinó els qui van morir per les males condicions de vida, les malalties, la desnutrició. I també els que no van nàixer. Són «els morts de més».
En 1945 moria son pare, republicà, de tifus en una presó franquista. També acabava la Segona Guerra Mundial, que va mobilitzar a uns 100 milions de militars de la majoria de les nacions del món, i fou causa de la mort d’entre 50 a 60 milions de persones (amb l’horror de l’holocaust), la major part civils, el 3% de la població mundial de l’època. El conflicte més mortífer de la història, i el primer (i per ara únic) en què es van usar armes nuclears.
Els pares i dos germans de la mare de Toni van morir per l’epidèmia de grip de 1918, que va deixar entre 50 i 100 milions de morts, i va contagiar a un terç de la població mundial, i de la que a penes queda constància.
En 1953 va morir sa mare, i damunt d’orfe, va haver de fer els tres anys servei militar obligatori, i damunt sent fill de roig. I després, emigrar per buscar treball, sol, sense família, fins a la jubilació i la residència.
Hi ha investigacions que afirmen que l’ésser humà té mecanismes perquè els mals records no li impedisquen seguir avant. Les persones donem prioritat als moments i records positius per afavorir la capacitat de l’organisme de sobreviure. Espere que puguem passar pàgina, oblidar, i que tot açò no ens genere cap trauma. Però ho veig difícil.
Però els que no han d’oblidar són els polítics. Açò és un avís, un terrible avís. Si seguim carregant-nos la Sanitat Pública, única manera de resguardar el dret a la salut universal, la majoria dels serveis públics i l’estat del benestar, i no estem preparats, la pròxima crisi que pot ser tant o més mortífera que la grip de 1918. Però alguna cosa li diu a Toni, un supervivent, —i a mi, que escric açò— que no estarem preparats.
