Per Emili Piera
Molt poc a poc i tractant de entendre d’una manera cabdal el cúmul de dolor i la tumoració general que acompanyen als negocis dels traficants de la mort , creix el moviment pacifista. No prou ràpid, però, amb insuficient intensitat, amb una frivolitat entre social i tecnològica –mea culpa– que compara models de bombarders i blindats i contempla els canons de les grans peces d’artilleria que, a certes persones, els provoquen un accés de satiriasis.
Tenim guerra per tot arreu. Estem a la moda i el combat humà ha arribat a les més altes cotes estètiques, no? Doncs no.
Malgrat els entrebancs i el temperament dubitatiu de les persones que no volem valorar la suposada bellesa d’una maniobra ben pensada i perfectament executada, ens caldria un consell estètico-militar amb mitja dotzena de generals israelians –semblen els més fins–per a entendre una cosa que afirmen periòdicament: que seguim escalant i dominant als enemics cada vegada més nombrosos (els fem créixer nosaltres) i guanyant noves cotes dins del teatre d’operacions (l’expressió no es meua).
En efecte, Israel ha vist com el seu exèrcit començà matant criatures i pediatres, flequers i fruiters, ciclistes i camioners xiques i xics, aiguaders i borratxos discrets, amb la condició de que foren palestins, i ja no actuen només en Gaza sinó que també ho fan en Cisjordània, Síria (en queda poca)Líban i finalment, Pèrsia. Una carrera triomfal on l’OTAN i els que l’animen han deixat en mans de Rússia la tasca que una presumpta Aliança hauria d’haver fet per ella: calmar els ànims i negociar les coses. Cadascú pot veure la realitat a la seua manera: comprovar la utilitat de Ucraïna com escenari de les horribles i repetides carnisseries. Com diu el veterà periodista i cronista internacional, Rafael Poch “Irán no es Irak però no está claro que los enloquecidos criminales de Washigton e Israel comprendan con quien se las tienen”
Quan manava Joe Biden hi havia una taula negociadora amb Pèrsia. Ara han bolcat d’un puntilló la taula de les concessions. Pitjor per a tots.
No voran que hi haja, als escenaris de les hostilitats, ni un sol anglès, ni un americà, ni un alemany, ni en tota l’extensió d’Europa. A qui beneficia l’escalada d’intencions homicides? Moren russos i ucraïnesos, molts, però no està clar que cap dels dos participants més importants haja obtingut algun benefici. Tenim alguna intenció, per més remota que siga, de fer visible l’enemic que encara no coneixem a un preu assimilable pels dos bàndols? Ni una sola garantia, ni tan sols en termes militars. Haver deixat fora de concurs a Pèrsia tindrà un preu altíssim, Pèrsia estava on tenia que estar. I els seus aiatol·làs tenen preparat un sermó de tres o quatre dies que, de segur, encendrà els ànims de revolta i venjança: resum de la pel·lícula: Netanyahu és un animal de bellota que mata a la gent de fam i que mai no serà Alexandre el Gran sinó una accidental cagarruta en el mapa.
Hematofàgia en Gaza
Si Mazón, el nostre president de soca–rel murciana, fora general –no ho vulga Déu–ja estaríem presos per la força naval de Luxemburg. Podria ser l’argument d’una història de terror pastada en escenaris bèl·lics. Com algunes històries de Tio Putin que considera que on hi ha unes botes militars, hi ha Rússia (quina manera de ratificar el tòpic),
Convé respectar la legalitat internacional i no modificar les fronteres tret de quan no hi ha més remei, però Trump somnia en Groenlàndia i Canadà i apunta a algun racó del seu entrecuix pel que fa a la legalitat. L’única cosa que el Pentàgon sembla deixar a la vista és una estratègia consistent en destruir tots els països musulmans i si es maten entre ells, molt millor, com passà a la guerra Iran-Iraq: Síria, Líbia, Iraq, estats fracassats en mans d’homes durs de la milícia (Egipte) i tirans absolutistes, o de petits prínceps que no saben com col·locar dins de la llarga península aràbiga als principats que barregen diamants i petroli: tot l’espai disponible als carros blindats d’Israel i al furor dels que desdejunen carn humana: hematofàgia en Gaza.
Es pot fer alguna cosa? Sí, col·laborar en accions ciutadanes (on esta el “no a la guerra” d’altres temps?) i un poc de boicot als interessos sionistes a banda d’algun intel·ligent i pacífic sabotatge. De moment.
