Som treballadors de la cultura,
només això.
—Ovidi Montllor—
El xiquet assajava davant la lluna de l’armari. Vestia una bata blanca de sa mare, i en una mà aguantava una granera, que coberta amb un llençol, simulava ser el fantasma de Sir Simon de Canterville. Amb una veu grossa i movent la granera, va dir:
—¿Ha llegit vosté, Virgínia, alguna vegada l’antiga profecia escrita sobre les vidrieres de la biblioteca?
Llavors va canviar la veu, fent-la aguda i fineta.
—¡Moltes vegades! Només té sis versos:
Quan una jove rossa aconseguisca fer brollar
una oració dels llavis del pecador,
quan l’ametller estèril done fruit
i un xiquet deixe córrer el seu plor,
llavors, tota la casa quedarà tranquil·la
i tornarà la pau a Canterville.
El xiquet, com Virgínia al relat d’Oscar Wilde, no entenia massa aquells versos. Però què bonics li semblaven. I com li agradava la història.
Feia unes setmanes, quan els seus pares li van dir que s’havia de quedar al llit una temporada perquè la seua precària salut no li permetia eixir de casa, es va quedar molt consternat. ¿Què faria? ¿Com jugaria amb els seus amics? ¿Com passaria el temps?
Els seus pares insistiren en el fet que no es preocupara, que aquella malaltia no tenia importància, i segur que es posaria bo de seguida. I els seus amics podien pujar a casa a jugar.
—I quan estiga a soles, ¿què faré?
Son pare va seure en el llit, al seu costat, i amb el mateix somriure d’orella a orella que posava quan li portava un paquetet de peladilles a cals iaios, quan el van haver d’enviar al poble, li va dir:
—Inventat distraccions.
—I llig, sobretot llig —va afegir sa mare—. En el menjador estan els llibres del teu oncle.
El seu oncle era un mestre inhabilitat per la dictadura, que el va ensenyar a llegir i escriure quan va tornar de cals iaios.
L’endemà va anar al menjador i va agafar un llibre que pel títol sempre li havia cridat l’atenció, Fausto de Goethe. I així va passar la convalecencia. Unes vegades mirant pel balcó el carrer i els camps. Altres, inventant jocs que després els explicava als amics quan pujaven a casa perquè ells els jugaren. I sobretot, llegint. Aquella biblioteca casolana va estimular la seua curiositat i li va despertar l’hàbit de la lectura.
Fins que va caure en les seues mans El fantasma de Canterville. Aquell conte li va encantar. Llavors va recordar quan amb només sis anys llegia obretes de teatre als seus amics del barri, representant-les com si foren un guinyol amb figuretes que retallava de diaris i revistes.
I va decidir representar la història d’Oscar Wilde per a la seua família i els seus amics. Es va passar hores i hores inventant-se disfresses amb uns quants llençols, draps i la roba que tenia a mà. I emprovant-se-les davant de la lluna de l’armari, i convertint-se en el senyor Otis, Virginia, els bessons “Barres i Estrelles” o el fantasma, fruint de la possibilitat de ser un altre, d’arribar a ser-ho.
I l’estrena va ser tot un èxit. El xiquet va oferir a un públic familiar i incondicional una treballada i divertida posada en escena, representant ell sol tots els papers de l’obra.
Anys després, ja actor professional, cada vegada que queia el teló i sentia que el públic, com deia Gassman, «per uns moments s’havia elevat de la cadira», sempre donava les gràcies a uns pares genials i fantàstics, a la biblioteca del seu oncle, a l’hàbit de la lectura, i a la lluna de l’armari, que li van fer descobrir una gran vocació i el millor ofici.
En els 25 anys de vacances
