La columna d’Enric Casado

JUAN CARLOS EL “BREVE

Va sospesar el quadernet que acabava de rebre per correu. Era bilingüe, en castellà i valencià, en un valencià, segons el seu nét, ple de faltes d’ortografia. Ell, per desgràcia, a dures penes si llegia en castellà: «Constitución Española, Aprobada por las cortes el 31 de octubre de 1.978. Referéndum Nacional 6 de diciembre»
Quasi cinquanta anys després, una nova constitució. Va recordar el primer l’article de la Constitució del 1931:
«España es una República democrática de trabajadores de toda classe […] Los poderes de todos sus órganos emanan del pueblo»
Se’n va anar a l’article u de la nova constitució:
«España se constituye en un Estado social y democrático de Derecho […] La soberanía nacional reside en el pueblo espanyol […] La forma política del Estado español es la Monarquía parlamentaria»
La Monarquia. Juan Carlos, a pesar de ser Borbó, semblava que estava fent-ho bé. ¿Però realment era així? ¿No estaria fent com tots els Borbons durant la història, qualsevol cosa per estar en el poder? Les imatges de Fernando VII jurant la Constitució de Cadis i d’Alfons XIII, nomenant president del Directori Militar a Primo de Rivera, li van passar pel cap.
Entre un rei, Borbó i hereu del franquisme —Juan Carlos—, un antic “ministro-secretario general del movimiento” —Adolfo Suárez—, un president de les corts franquistes —Torcuato Fernández-Miranda—, i un cardenal catòlic —Vicente Enrique y Tarancón— volien tornar “la democràcia”, amb l’aquiescència d’alguns dirigents de l’esquerra, com Felipe González i Santiago Carrillo.
L’home va tancar els ulls i va pensar en els maleïts dies de juliol del 1936, en l’1 d’abril del 39: “En el día de hoy, cautivo y desarmado el Ejército Rojo…” i en els quaranta anys de brutal dictadura franquista.
No confiava en el Borbó, i menys si venia de la mà del dictador. Però l’esquerra, el PSOE i el PCE… I al final va voler creure que era possible que Juan Carlos fóra diferent, que les coses foren diferents… I va votar el 6 de desembre de 1978.
El seu nét, quaranta anys després, llegint els titulars dels diaris, va pensar en el seu iaio. Com s’havia refiat del Borbó, com se sentiria de decebut, i com pensaria que el dictador, des del llit, imposant una monarquia, havia donat el colp final a la II República. I com al final semblava que era cert, i tot estava nugat i ben nugat.
Però no va poder tampoc evitar pensar que era possible que per tercera vegada un Borbó fora també el responsable de què arribara la República.

Print Friendly, PDF & Email