TOTA LA VIDA CONFINAT
Toni té més de 80 anys, i mira per la finestra de l’habitació de la residència on fa tres mesos que està confinat.
Fou orfe i fill de roig. A son pare, que va lluitar en zona roja, el mataren en la postguerra, durant la dictadura franquista. Algú el va denunciar, li feren un judici sumaríssim, i va morir de tifus a la presó. Sa mare, que era forastera, va criar a Toni en el poble, com va poder, tirant endavant sola, sense ajuda, servint, fregant i mal treballant inclús per alguns dels que segur havien denunciat al seu home.
Moltes nits, per no dir totes, quan tornava de servir, li posava en un plat unes poques sobres d’alguna de les cases, i el cridava: «Toni, a sopar». Ell li preguntava a sa mare perquè no sopava amb ell. «La mare ara té feina —li contestava amb un somriure—. Quan et gites, ja menjaré alguna cosa». Després, des del llit la sentia plorar. El dia que va descobrir que sa mare no tenia què sopar, no va tornar a preguntar-li res.
Fins als onze anys va assistir a l’escola. Després calia treballar. Pocs mesos després de fer la mili, va morir sa mare i Toni es va quedar sol. Va emigrar a França, com tants altres, on va trobar feina en una fàbrica. Durant els anys que va viure allí, no va saber quasi res del seu poble.
De la nit al dia, durant una crisi, es va trobar al carrer, sense feina ni futur en França. Va agafar la maleta i els quatre “duros” que havia fet i va tornar al poble.
Va arribar en autobús. El carrer principal havia canviat molt, finques noves i lletges. El casino seguia a la plaça. Va entrar i va demanar un got de vi. Al cap d’uns minuts, un dels que estaven mirant com jugaven al xamelo, es va alçar.
—¿Tu no eres Toni —li va preguntar—, el fill de Maria “la Murciana”?
Era Lluís, un dels pocs amb qui de menut havia jugat.
—Sí. Me’n vaig anar a França a treballar…
—Com molts. Fa quatre dies, Ximo, el fill de Sento “el Roig”, se n’ha anat a Barcelona a buscar feina.
Es va produir un espés silenci.
—Per cert —va dir Toni—, ¿saps d’algun bar que vulguen traspassar…?
Toni va treballar al bar fins que es va jubilar. No es va casar, ni tenia família al poble.
Un dia, ja major, va caure malalt, i de serveis socials de l’ajuntament del poble li van buscar plaça en una residència, a la capital.
Toni mira per la finestra de la residència. Dóna davant d’un banc d’aliments, on una llarga cua de persones amb mascareta esperen cada dia un poc d’ajuda per anar vivint, per anar aguantant.
No es pot traure del cap com, després de tants anys, tanta gent encara, com ell i sa mare, no poden menjar bé… i els rics, sí.
