Desig complit
Bartomeu esperava, com la majoria dels homes de la seua època, que la primera criatura que parira la seua dona fora un home. De fet s’havia passat mig embaràs pregonant en el casino del poble a qui volguera escoltar-lo que el seu futur fill arribaria a ser —com a mínim— l’alcalde del poble.
Però els designis de la providència són com són, i així, després d’un part difícil, com es mereixia la gegantina criatura que anava a nàixer, l’esposa de Bartomeu quasi es va deixar la vida parint una xiqueta de quasi cinc quilos de pes.
La comare, suorosa, sobretot pel part, però també perquè tenia por a la reacció de Bartomeu quan li donara la notícia del sexe de la criatura, va tardar més que de costum en eixir del dormitori.
Per fi, després de fer-se prou de pregar i de què en tota la casa fera temps que s’havia escoltat el primer plor de la menuda, va eixir l’habitació visiblement nerviosa.
—La seua dona es troba bé… Ha sigut un part complicat, però amb descans i bons aliments, en uns dies es recuperarà —va dir la comare, per dir alguna cosa.
—M’alegre moltíssim. ¿I el meu fill? —va preguntar Bartomeu—, ¿li passa alguna cosa? Com ha tardat tant en eixir…
—No li passa res. Simplement que… no és un xiquet. És… una xiqueta… —va amollar per fi la pobra comare, esperant la reacció irada de Bartomeu.
—Bé —va dir ell tot tranquil—, ¿què li anem a fer? Hauria pogut estar pitjor.
A pesar d’aquella expressió tan irrespectuosa i impertinent, la seua reacció va ser totalment inesperada. Amb molta amabilitat i un ample somriure, li va preguntar a la comare si podia vore a la mare i a la seua filla. La comare li va contestar que sí, que les dos dormien, però que no hi havia cap inconvenient…
Va entrar de puntetes dins del dormitori. Al costat del llit on descansava la seua dona, la seua sogra estava asseguda en un balancí velant a la seua filla, i amb la neta en els braços. Es va acostar al capçal del llit, va mirar com dormia la seua dona i sense a penes respirar, li va dipositar un lleuger bes en el front. Ella, sense obrir els ulls, somrigué. Després d’abrigallar-la, es va girar cap a la seua sogra i li va preguntar amb la mirada per la seua filla. Ella es va alçar del balancí i li va allargar a la xiqueta.
Bartomeu va dubtar uns segons. Després, amb tota la delicadesa de què va ser capaç amb els seus braços forts i robustos, va agafar els quasi cinc quilos d’immensa d’humanitat recent de qui al llarg dels anys arribaria a ser la primera alcaldessa del seu poble.
