Si parlàrem clar, els polítics però també la resta dels sers humans, la vida seria un desastre, especialment la vida social que en el homo sapiens és tan important com el corrent de desitjos i somnis que creixen en els guarets del cor.
Si parlaren clar els polítics, pose per cas, no invocarien allò de les “línies roges” sinó que dirien que no pensen parlar amb fulano perquè tenen cartes més altes i el tal paio vindrà a besar-los el cul. Tampoc esperaran a que es celebre el congrés, l’arreglaran com les partides de pilota i en deixaran fora a uns quants llandosos que ni tan sols estan al corrent de les quotes del partit (ells l’abonaren la setmana passada).
Gràcies a la metàfora, la metonímia i altres figures literàries s’entretenen parlant de traïció (hipèrbole), línies roges (pictorialisme)i via de col·lisió (metàfora ferroviària), expressions que valen per a tot i per a res.
Persones de bona fe solen dir que si tot el món parlara la mateixa llengua les coses serien més fàcils. Sí, per a donar a conèixer les normes de la comunitat de propietaris de l’escala sí, per a acomplir-les… això ja es més complicat. La llengua comunica però també amaga i confirma: protegeix la secta, el partit, l’església, l’equip, els socis i el grup juvenil de botellot i vaquers esgarrats. Vivim en un univers travessat per llenguatges, idiolectes i programes informàtics. Els jeroglífics s’haurien d’estudiar en primer d’EGB o com li diguen ara.
