EN ELS TEMPS DEL BLANC I NEGRE
OVIDI va viure una vida, senzillament, seua. La que va voler. Del d’Alcoi parle.
I va estar perseguit, esquarterat, denostat, apartat i oblidat en certs àmbits per “tenir un partit i una ideologia i dir el que deia sense cap covardia”.
Ens hem vist en eixa tesitura, creieu-ho. Per això, segurament caldrà fer cas a la gent que ens estima i no entrar a debatre certes estupideses. Tampoc a valorar que, segurament, aquests blablablismes queden en l’aire perduts, sense ningú que els llija, o ben pocs. Però els escriptors som així. Hem de fer-ho. De l’escriptura parlem. Tampoc entrarem a parlar dels fets estranys que es produeixen en certes contractacions, com es diu… mmmm, no ix la parauleta. Queda palés que a qualsevulla ciutat de les que puguem conèixer si es parla depén de qui i de com u entra en el bucle de la ignorància més recalcitrant.
Mireu que pensavem que això havia acabat feia anys, una vegada deixada enrere aquella època de blancs i negres. Doncs una equivocació. Ves quina cosa.
La idea de viure la pròpia vida a més d’u li aigua l’eufòria en un moment de canya tiesa (no sé si enteneu); és més divertit, sembla, buscar i vigilar, controlar, seguir, cercar… (i tots els verbs que considereu addients) la gent per xarxes socials, per posar un exemple. Ei, cal viure i deixar viure. Això sí, una vida pròpia fent una mica, sempre, d’autocrítica i crítica i dir el que siga sense cap covardia.
