Reflexions d’un borinot. L’estació de la vida (2)

Toni Sancasto

Com vaig fer en l’altre relat, torne a viatjar a aquesta estació, però aquesta vegada no done a triar entre ficció o realitat, este viatge és totalment real.

En tornar, m’he assentat al mateix banc per observar que tot havia canviat radicalment. Aquells trens que jo vaig vore, ja no estaven. Els llums d’aquella gran estació estaven molt fosques i hi havia molt de silenci.

De nou, va aparéixer aquella silueta que pareixia una persona, ja la coneixia i sabia qui era. La meua consciència.

De nou, començàrem a conversar com l’altra vegada. Començà ella la conversa: “Saps per què ha canviat tot tan radicalment en aquesta estació? Francament, no li vaig contestar.

De colp, els llums tremolaren, a l’estació s’olia la por, el pànic es feia patent, hi aparegué un gran tren negre, fosc i pudent on per obligació pujava molta gent, era el tren del virus, la solitud i la malaltia.

-“Quina solució em dones perquè aquesta gent no puge? Dis-me-ho quan abans millor”- li vaig preguntar.

Si féu memòria, en l’altra estació estaven els trens del respecte, solidaritat, humanitat i altres trens en els que sobreeixia entre tots el gran tren de l’empatia. Ara és l’hora d’ajuntar-los tots i fer un gran tren per a poder combatre el tren del virus, d’eixe virus anomenat Coranovirus, combatre res menys que una pandèmia mundial.

Aleshores va desaparèixer la persona que estava asseguda al meu constat, la meua consciència.

De sobte, les llums de l’estació tornaren i aparegué un gran tren que lluïa un gran cartell que ficava HUMANITAT, on estaven tots els trens que ens il·luminen la vida dia a dia.

Multitud de gent, familiars, amics…. havien decidit agafar-lo.

Aquest relat és molt sencill i a la vegada molt necessari. Hem de prendre el tren de la Humanitat més que mai, perquè la situación així ho demana. Sols omplint eixe tren podrem guanyar la batalla al virus i a tots els mals que puguen presentar-se. No pergam el tren, no pergam el més valuós que tenim que és la nostra essència com a persones i no deixem a ningú a soles en esta tragèdia.

Gaudiu del viatge, assaboriu-lo i que este confinament ens faça valorar el que realment importa, és a dir, intentem que ens faça millor persones.

Bo, sigeu feliços que d’aquesta eixirem, si ens unim amb la germanor que ens caracteritza.

#Viuideixaviure

Print Friendly, PDF & Email