L’estació de la vida
Toni Sancasto
En aquesta estació fictícia o real, ho deixe al vostre gust i lliure pensament, els bitllets pels trens són donats gratuïtament per la destinació de cadascú. Un dia, assentat a un banc d’aquesta estació, veient els trens passar, en vaig vore molts i amb destinacions diverses. Alguns d’ells anaven plens, altres amb menys gent i uns amb poca gent. Una persona es va assentar al meu costat i em va preguntar: què és el que veus en aquesta estació? Quina destinació creus que tenen estos trens? Val la pena pujar en ells? En segons va desaparéixer i al ratet em vaig adonar que qui parlava era la meua consciència. En eixe moment, em vaig adonar que cada tren tenia un rètol i em vaig ficar a llegir-los a mesura que anaven passant. El primer que va passar va ser el de la Felicitat, ple de gom a gom, sense dubte el tren que té la destinació que tots busquem i desitgem. Uns segons després, per altra via, va passar el de la Riquesa, amb molts llocs lliures i amb sols quatre llocs ocupats. Per altra via va passar el del Poder, que també anava ple, destinació massa desitjada hui en dia. Però tot va canviar quan es varen apagar les llums de l’estació i la meua consciència em va dir: -mira aquests i ja em diràs. En pocs segons es varen omplir totes les vies de trens esperant que la gent pujara, el pitjor era que pujaven obligats, sense cap opció d’elegir la destinació. Aquests trens que anaven buits lluïen el rètol de: Síndromes, Trastorns, Malalties cròniques i Malalties rares. Em vaig fer una pregunta: -per què només puja gent obligada per la seua destinació a aquests trens? Si pujàrem més a aquests trens i coneixérem què fan i com són aquestes persones sabríem millor per on passen i ben segur els entendríem millor. Em va ficar molt trist vore com només els afectats pujaven a aquests trens i sols una xicoteta quantitat de gent no afectada agafava aquests trens per fer-los la vida millor. I el més trist de tot va ser que hi havia un munt d’espectadors que sols miraven sense fer res més. De colp, les llums de l’estació es tornaren a encendre i començaren a aparéixer més trens. Aparegué el de la Convivència, el de la Tolerància, el de l’Amor, Pau, Solidaritat, humanitat i sobre tot el gran tren de l’Empatia. Aquests trens són els que jo he decidit agafar. Agafant aquests trens traguem el millor de nosaltres mateix. Aquests trens ens fan més humans. Una vegada dalt d’aquests trens vaig coincidir amb moltes persones que lluiten cada dia per millorar el món sacrificant agafar de tant en tant el de la Felicitat, entre altres coses perquè han descobert que amb aquests trens també arribes a eixa destinació, la Felicitat vertadera, la interior. Va ser en un d’aquests trens on vaig conéixer a la Minerva i altres persones que com ella fan visible la fibromiàlgia i agafen aquests tipus de trens sense tindre l’obligació de fer-ho, la seua destinació és la solidaritat i la generositat. Jo vos recomane que vingueu a aquesta estació acompanyats de la vostra consciència i feu un viatge amb qualsevol d’aquestes destinacions tan humanes, vos obrirà els ulls, la ment i el cor. No tingueu por, el viatge haurà pagat la pena. Penseu que tothom passem per aquestes estacions i que potser ara no tinguem la necessitat d’agafar un determinat tren, una determinada destinació, però un altre dia podem haver d’agafar-lo, nosaltres, un familiar, un conegut….. i és aleshores quan no ens agradaria agafar-lo assoles sinó amb gent que ens faça el viatge més agradable. No vull acabar sense tornar a convidar-vos a pujar al tren de l’Empatia i així poder mantindre els llums de l’Estació de la Vida enceses i eixirem de la foscor de l’egoisme.
Bo, sigueu feliços que jo segur que ho seré després de pujar al tren de la gent, de les persones, de l’amor i de la vida.
