UNA ESTORETA VELLETA
Fa anys i anys, la vesprada de Sant Josep, una colla de xiquets i de xiquetes arreplegaven els trastos inútils i les andròmines combustibles de les cases d’un barri qualsevol de València. El veïnat contribuïa amb el que podien: una cadira desfeta, una prestatgeria trencada, dos caixons desfonats, roba vella i inservible… Tots donaven alguna cosa.
Bé, tots no. Tots menys el senyor Vicente, qui amb els seus llargs i arrissats bigots, cada any els rebia a crits i els enviava a fer punyetes, tancant-los la porta en els nassos. Aquell home solitari i amargat no entenia aquella festa -ni cap altra-, ni com els pares i les mares consentien que els xiquets i les xiquetes el molestaren jugant i cridant a totes les hores pel carrer. Més d’una vegada els havia acaçat amb el gaiato perquè el deixaren de molestar mentre jugaven.
Però aquell any Ricardet, un xic més major, que durant molts anys també havia aguantat les males puces d’aquell home, va decidir que havia arribat el moment d’ajustar els comptes.
Va agafar uns pantalons i una jaqueta de la roba vella que els havien donat, els va omplir de palla i borumballa, i amb un bolic de draps li va fer el cap, on va pintar una cara que només se li pareixia al senyor Vicente pels immensos i arrissats bigots que va dibuixar. Els xiquets i les xiquetes agafaren el ninot i el posaren dalt de la falla que havien plantat en l’encreuament del carrer on vivia el senyor Vicente. De seguida va córrer la veu pel barri com la pólvora, i molts pares i mares, que de jovenets també havien suportat el geni pudent del senyor Vicente, van riure l’atreviment dels seus fills i van lamentar que no se’ls haguera ocorregut abans.
Unes hores després, ja de nit, Ricardet va encendre una torxa, i davant d’un públic molt més nombrós que altres anys, li va pegar foc a la falla. A poc a poc les flames envoltaren el ninot del senyor Vicente i en uns moments la seua efígie fingida havia desaparegut, i amb el foc, anys i anys de crits, improperis, amenaces i males cares.
El senyor Vicente, que no havia eixit de sa casa, no va poder evitar sentir les cançons i els aplaudiments, i vore per la finestra com es cremava la seua grotesca figura, mentre jurava i perjurava que no oblidaria mai aquella festiva ignomínia.
Els xiquets i les xiquetes, consumada la seua innocent i festiva venjança, i molt més intel·ligents, ja feia una estona llarga que l’havien oblidat, i disfrutaven del foc cantant, ballant i, fins i tot, alguns més atrevits, botant les flames.
