La pandèmia aquesta que tenim a sobre i totes les restriccions normatives ens han deixat un panorama bastant desalentador per a moltes coses. Fins i tot, per al senzill fet d’anar a un bar per dinar, sopar o fer un plomet. Les noves legalitats exigeixen als amos dels locals unes mesures preventives mai abans vistes. I, sí, és cert que les necessitem, ja que no sabem mai on està el bitxo. Tot i això igual és que el batraci de marres no sap de bars (igual que tampoc entèn d’hores, per molt que s’empenyen en tancaments en hores concretes). Cal seguir uns protocols, unes precaucions i un llarg etcètera de proteccions diverses. Per nosaltres i per ells. Obvi.
Tot i això, les facilitats oferides pel govern ha estat nul·la. Cada local ha hagut de veure on penjava el cresol i buscar-se la vida amb recursos propis o emprats a bancs o familiars. Hi ha de tot, com en la vinya de Déu (qui crega). Però hi ha un espai a Cullera que ha cridat la meua atenció. Parle del Restaurant El Musical Santa Cecília, amb Quique Fort al capdavant.
He de reconèixer que feia molt de temps que no entrava a un bar. Potser massa. I no havia vist les ferramentes que cadascú planyia (per la pasta, clar). Em vaig quedar a quadres amb tanta modificació estructural de l’espai. I les mesures de prevenció exposades semblen excel·lents. Tot és poc contra el virus aquest. Molt bé, sincerament. Amb una entrada clara (saps per on has d’anar), i les direccions d’anada i tornada marcades al terra. Itineraris diferenciats. Complicat estar a menys de dos metres de qualsevol altre comensal. El millor de tot, a l’entrada. Una càmera termomètrica digital connectada a una pantalla medeix la temperatura del cos i assenyala si la persona està bé o té calentura (depèn el color verd o roig saps com estàs), determinant així si es pot accedir al local o no. Evidentment, una pileta amb gel hidroalcohòlic que ni toques (és automàtica) acaba per rematar la benvinguda al restaurant. Hi han diverses en el local. Curiós també el poal de fem. Un R2-D2 vingut del futur amb el que estaries jugant tota la vesprada.
Distàncies segures, carta del bar en QR, banys que sols es poden utilitzar d’un en un, entres per una porta i eixes per altra… Un fum de mesures sanitàries que porten l’experiència de dinar o sopar a un nivell superior de tranquil·litat i, mai millor dit, bons aliments.
Em consta que en tot lloc apliquen els protocols sanitaris i que, a Cullera com a altres pobles, estem segurs amb els nostres restauradors i hostalers, però aquesta primera experiència va ser de les que sorprenen i deixen una lleu petjada, tal qual com per a posar-la en un paper i compartir-la.
Vaig estar molt tranquil (d’acord, la veritat és que també sóc una mica així en el meu dia a dia) i no deixí d’observar la sorpresa constant dels qui entraven constantment.
Supose que, d’alguna manera, a les novetats ens hem d’aclimatar. Aquesta situació actual és tan inexplicable com canviant, i ens hi hem d’acostumar. El Musical Santa Cecília ja les ha posat en marxa. I sembla haver calat profundament entre els qui allí acudeixen. Tota una experiència positiva que és d’agrair en els temps que corren.
