La tradició de les càbiles, de temps antic, es manté des de fa més d’un segle. Abans tot era més nou, la gent ho gaudia més. Això ens han contat vells caçadors de Cullera quan els hem preguntat. Un dels comentaris que més ens han repetit ha estat que abans els homes vells tiraven d’una altra manera. Aquesta caça és de gaudi. L’últim és matar la peça, perquè en aquest moment acaba tot. Avui no es caça amb repòs, hi ha massa pressa.
Diuen els majors que fa dècades aquesta celebració s’allargava als quinze dies. Ara, però els caçadors són conscients que els recursos naturals no donen més de si i critiquen l’ambició depredadora d’alguns dels seus companys. Un antic caçador ens diu que en les càbiles hi ha normes i s’han de complir. Hi ha gent que si no hagués controls i poguera acabar amb l’espècie, ho faria.
Les càbiles i les tirades són per a que a qui li agrade ho puga gaudir, però no per acabar amb espècies d’ànecs i altres aus. Sols cal tenir seny i responsabilitat. Eixa que els homes vells sí tenen.
Per tradició, el de gener sempre ha estat l’últim mes de tirades i càbiles. Una pràctica que ha perdurat en els temps des de fa anys i panys.
Vos mostrem un testimoni gràfic d’unes tirades antigues. De la nostra memòria col·lectiva.
- Imatge 1: caçador en la joca.
- Imatge 2: caçadors en la joca i en barquet.
- Imatge 3: apuntant al pato.
- Imatge 4: eixida del barquet.
