Per David Vid
Versos que
curen ferides
Matilde Gordero. Imatge d’Esther Cuenca
La poesia ho és tot. Almenys una gran minoria ho pensem. I celebrem l’aparició de nous poemaris que completen l’aliment espiritual constant. Més encara, quan els versos venen de la mà d’una poeta amb la sensiblitat necessària per ajudar-nos a trencar amb temps passats i curar les ferides que la vida ens va deixant com a petjades. Nafres que marquen cossos i esperits.
Aquí ya no queda nadie és el primer poemari de Matilde Gordero. Escriptora, periodista i comunicadora, Matilde ha engegat una carrera poètica amb tot el coratge i la força del vers.
Aquest primer poemari és un cant desesperat cap a un alliberament personal. Deixar enrere una vida amb tots els seus ets i ut i procurar que el dolor siga menys del necessari. Una veu lírica, tot entenent-la com el grecs consideraven aquesta categoria (diferenciada de l’èpica i la dramàtica) que ens llança a glops sentiments i emocions. Poètica en primera persona que interpel·la el lector i el sacseja de dalt a baix. Diu la poeta Dime/ qué harías tú/ si te dijeran que mañana mismo te vas a morir.
Pensaments farcits d’una versemblant característica fusteriana amb versos curts, com una mena d’aforismes. Ens diu: Escribir es un acto digestivo: devolver en/ forma de poema al mundo lo que se traga.
Tota una demostració del que preten amb la seua mà versada.
Aquí ya no queda nadie consta de quatre parts: Nos ha jodido mayo con las flores, Evaluación de los daños, Reconstrucción i Extremadamente sencillo.
Poemes amb versos blancs i lliures. No sotmesos a cap patró ni a cap rima regular. Una mètrica limitada, solament, al ritme (i és ben difícil d’aconseguir això). Un fet que li dóna un punt de modernitat compositiva i trenca amb formes clàssiques rígides. Versos que aconsegueixen excel·lir amb musicalitat interna. Fet que suposa l’existència d’un ritme interior que aporta l’harmonia entre la paraula i l’oralitat. I heus aquí la cosa, els poemes de Matilde són molt orals. I ací entronca amb el fet en si mateix, propi, de la poesia. L’oralitat. La poiesis grega no va nàixer per romandre estanca a un llibre. Es va concebre per a ser dita en veu alta, recitada de cantó a cantó pels rapsodes, declamadors de versos.
Gordero aconsegueix aquesta doble fita poètica. D’una banda, crear i mantenir un ritme intern força conreat, treballat. D’altra, poemes per a ser dits i recitats, per a ser musicalitzats i aprofundir en els sentiments que ens marca. Ritme i música que veiem en poemes com aquest que diu Ensanchar la vida/ como ensanchan la tierra/ esos grandes ríos de América.
La poesia com a eina per transformar el món. Per crear i bescanviar el propi món interior. Versos que salven i ens lliuren de tota maldat i ens procuren una lluita constant entre les nostres dues parts antagòniques: el que vivim i el que volem. Conten uns versos Tienen algo los domingos/ que hacen que vuelvas/ y me pregunte dónde estarás/ y por qué no te quedaste.
El poemari Aquí ya no queda nadie ha estat publicat per Ediciones Carena. Una edició molt cuidada, mimada, que reflecteix el caràcter respectuós i amable d’una editorial, que amb vora trenta anys de vida, considera la poesia com un bé immaterial i que cal promocionar tot apostant per ella.
El poemari de Matilde compta amb col·laboracions remarcables. La foto de la poeta és obra d’Esther Cuenca, fotògrafa de Sueca amb una trajectòria notable i amb molta sensibilitat. La portada ha estat obra de Diana Vicedo, artista plàstica i creadora visual a la qual cal seguir.
Matilde Gordero. Una poeta que enceta un camí amb veu pròpia. Amb força.
Aquí ya no queda nadie. Un poemari madur, reflexiu, intens, dur. Versos que curen ferides.
