JOAN VA SER el segon fill. Sa mare es va casar perquè volia eixir del poble on havia crescut sent la filla d’un roig. Són pare, republicà, va tindre la sort de què no l’afusellaren després de la “victòria”. I com a pare, va ser un autèntic desastre. Els va destrossar la vida als seus fills, com a ell li l’havia destrossada són pare, en un cercle difícil de trencar.
Quan la mare de Joan va ser conscient que el seu marit no volia anar-se’n del poble, es va tancar en si mateixa. I així va nàixer el germà de Joan, Jaume, un xiquet malaltís. Sa mare, incapaç per l’educació que havia rebut, de mostrar estima i carinyo, va crear al voltant de Jaume una bambolla protectora i aïllant que poc tenia d’amor de mare, i molt de culpabilitat. Ella el va criar creguent que tenia tan mala salut perquè no l’havia volgut tindre.
Després, es va quedar prenyada altra vegada per error. Però amb el desig egoista de tindre una xiqueta, i així la parelleta, va poder més. Però quan va nàixer un xiquet, el desencant va ser absolut. Tant, que no tenia ni nom. I li posaren Joan per la raó que començava per “jota”, igual que el nom del seu primer fill, i així podia utilitzar el mateix aixovar sense més complicacions ni despeses.
Joan va créixer en una casa on hi havia dos fills únics, el seu germà al qual li donaven tot, i ell, al que li donaven el mateix que al seu germà, ho volguera o no.
El pare de Joan era el típic home que no existia. S’alçava, anava a treballar, dinava en casa, seguia treballant, sopava i a dormir després de vore la tele. No es va preocupar dels seus fills. Hi havia dies que ni parlava amb ells. Els criava la mare, i amb el mateix cercle que havia heretat de son pare.
Quan molts anys després, Joan va anar al psicòleg, es va adonar que no tenia cap bon record de sa mare, ni una abraçada, ni un bes. El que més recordava era el dia que li va pegar una pallissa per deixar caure una cosa en terra. I no per què la cosa fora important, sinó per la vergonya que ella tenia de que altres veieren que tenia un fill tan inútil.
El pitjor de tot és que Joan havia sigut incapaç de criar als seus fills, i els havia transmés el mateix cercle. I ara que era conscient, que sabia que era un mal pare, no sabia què fer ni com comportar-se. I encara li feia més mal. I se sentia més culpable. I queia una altra vegada en els mateixos errors, però ara sabent que els cometia. Joan ara no podia vore a sa mare, i sabia que el dia de demà, era molt probable que els seus fills tampoc volgueren saber-se res d’ell. En el pecat duria la penitència.
